Raccions de vida.

Imagineu-vos un bosc. Verd, florit i primaveral. De pins i roures, del pre-pirineu, els que més conec. Són les 12 de la nit i comença un nou dia, tècnicament parlant.

Les següents 6-7 hores te les passes relaxant-te, t'has proposat de dormir, però els sorolls que sents no t'ho deixen fer. I tens en compte aquells que provenen del teu cap. Et sents estressat. Quan portes 4 hores, però, l'estrès dóna pas a un cansanci. El típic de no dormir quan toca.  El típic de no sentir-te útil, d'estar en un bosc i no saber perquè.

I de cop sents cantar ocells. No saps on són, no es deixen veure, ni escoltar, només sentir. Una orquestra desendreçada. Però et dóna alegria. Alegria de sentir quelcom no tant desconegut ni assustadís. Et sents millor de cop, i ja esperes la sortida del sol, tot i saber que per tu serà únicament una mica de llum per saber on poses els peus.

Entre les sis i les set, durant la 3a simfonia, i com si despertessis tot i no haver dormit, veus el terra, i la llum t'emplena les bateries lentament. Tu, però, segueixes caminant. Sense esperances i creient que no pot anar pitjor. "Has passat la nit al ras", que en diria el teu padrí! I necessites dormir i descansar. Però això no et detura. Segueixes insistint en arribar a algun lloc sense saber quin.

Entre tots aquells arbres la llum va incidint cada cop més verticalment. S'acosten les dotze del migdia i saps que tens gana, però no menjar. És com si per molt que vulguis, la cosa no funciona acord al que s'entén com a normal. I mentre penses en què farà aquell i què estarà fent l'altre, el soroll d'un riu et sorprèn.

Han passat ja dotze hores i et trobes assegut al costat d'un riu. De tant en tant, per dins el cap, se't passa la idea d'entendre què coi fas allà. Però saps que no t'interessa la resposta. La panxa et ronca, els ocells ho celebren, i els teus ulls necessiten tancar-se i desconectar. Estàs cansat. Molt cansat. Però penses que un riu no és segur. Per por a que tots els sorolls, inclòs els que estan només al teu cap, vinguin i et torturin amb el seu silenci.

Al final, però, desconectes. Completament. Et són igual tant sorolls com silencis, tant ocells com animals salvatges, tant llum com foscor i, quan tornes a obrir els ulls, no saps quantes hores han passat. Calcules ràpidament per la llum que es filtra entre les petites espases dels pins. 5-6 hores? Si, ja és això.

T'aixeques i et disposes a caminar. Sents un soroll estrany. Com d'un cotxe, un camió o qualsevol mitjà de transport que t'agradi. Intentes seguir-lo, però marxa més ràpid que tu. És el que té quan tens cent coses al cap i en un moment les desconectes totes.

Finalment una hora més tard, trobes el camí i t'adones que t'has distret amb tot allò que has trobat. Has marcat els arbres, has fet les teves necessitats, has descansat en una pedra que sobresortia del terra uns dos metres... has fet tant que no t'atreveixes ni a enumerar-ho. I mentre penses en això i camines en la direcció en que el soroll ha marxat, la lllum es va apagant per tornar a deixar un escenari dessolador.

T'atures un segon i divises, prop de l'horitzó la llum d'un petit poble. De cop decideixes que és hora de veure a algú, portes masses hores sol i envoltat d'ocells que ara ja no canten, animals que comencen a sortir dels amagatalls i bestioles que no et deixaran dormir si et quedes on ets.

I així va tot. No hi ha més. Sembla dessolador, però l'únic que saps mentre camines en direcció a la llum que provoquen les faroles disperses del poble és que estàs cansat. Cansat i prou. I com el teu cervell no accepta el fet que puguis estar cansat i prou, decideix per si sol buscar motius. Perquè només es sap preguntar pels motius. Però no enten que no és l'únic òrgan dins un mateix cos, però el que sap és que molts no funcionarien sense ell, però n'hi ha de més importants. De molt més importants i que diuen més veritats. La panxa - gana. Els músculs - moviment. El cor - vida.

NiBe

Va d'equips

La sensació de guanyar un partit. La sensació de tenir un grup de gent recolzant-te al teu costat i tu recolzant-los a ells. M’encantava aquesta sensació. I de fet, encara la recordo.

Així es pot dir que la memòria fa mal, perquè mentre els anys passen, la memòria va augmentant per encabir-hi tot allò que ens fa falta per a progressar. I hi ha cops que tothom la perd. En moments delicats de la seva vida. O no tant delicats. Som una evolució d’aquells monos, si; però seguim sent imperfectes.

Sembla que no però amb la memòria el temps passa més ràpid. Fet que em recorda que ja fa 5 anys que no tinc la sensació de guanyar amb un equip.

I el fet és que m’he posat en molts equips des de llavors, però no són equips que guanyen o perden. Són equips que juguen. I de tant jugar acaben desgastant. Desgasten molt més del que sembla.

Quants cops has recordat aquesta sensació? Tothom la té dins. Ningú la pot arribar mai a eliminar.

I el desgast que genera? Això si que fa mal. En l’equip, quan perdíem un partit, tots teníem la mateixa sensació. La sensació d’haver perdut. Aquell regust agre a la punta de la llengua que et volia treure les llàgrimes, però no ho aconseguia perquè tenies al costat, unes persones que es recolzaven d’igual manera, haguéssim perdut o no.

Però com dic, ara ja no guanyem ni perdem. Ara només juguem. I juguem a una lliga superior. Molt superior. Una lliga que rasca lo personal i deixa les característiques d’equips a altres companys que segueixen el mateix camí. I en aquesta lliga es poden tenir sensacions, sensacions de perdre, sensacions de guanyar, sensacions de no tenir ni idea del perquè estàs fent el que estàs fent, però el joc continua. La vida ho fa.

Algú s'ho pregunta? També?

Últimament trobo que estic molt desinteressat en tot allò que m'agrada tant de fer. Però segurament deu ser cosa del meu petit món dins el meu cervell.

No sé, segurament hi ha alguna cosa que la gent no és capaç de notar. Com per exemple, la agressivitat que últimament la gent porta a sobre i realment no ho veu. La pots veure si vols, només has de dir-li hola a una persona. Si et contesta en to vermell semàfor, ja l'has vista.

Però no. Molts cops encara ho és més. Ho pot ser tant que fins i tot algú molt proper a tu ho pot veure i comentar-ho. Ni que fos el dolent de la pel·lícula, voldria entendre perquè. En tota relació hi ha alts i baixos, però no s'arriba mai al cel, ni tampoc es cau a dins d'un pou "the ring", que et transformi o alguna cosa per l'estil. No.

La vida segueix encara que no estigui passant per davant dels vostres ulls. Perquè la pròpia vida no es veu, la pròpia vida es viu.

Màscares Malvades

Encara no sé fins a quin punt me'ls estimo. Si els estimo massa, o només molt. Us pensareu que és fàcil, però no. No té res de fàcil.

Quan en Bast li diu al Cronista: "Vosaltres , els mortals, no ho veieu. Nosaltres sabem com poden ser de perilloses les màscares. Tots ens convertim en el que fingim que som." No em pensava que tingués tanta raó. Fingia ser una persona sense sentiments, i ara l'entorn m'ajuda a ser-ho i continuar-ho sent. M'he tornat una pedra. Després de tant fingir ser una pedra per no mostrar els meus sentiments, ara soc una pedra que ja no sent.

És un problema difícil, però per sort encara et queden les petites coses. La petita música, la petita dansa, el petit menjar i la petita aigua. Amb això junt, tinc per sentir uns quants pocs dies.

Però res d'això em pot salvar, perquè sense la gent que m'ha ajudat a fer-me gran, tot i no fent-me'n del tot, ja no sé qui és, i el problema sóc jo, que m'he tornat com un roc. Però el que està clar és que he de deixar d'idolatrar-los. Perquè només em fa més mal.

Segur que vosaltres teniu una persona o fins i tot un grup de amb el que heu crescut, però no fisiològicament, sinó psicològicament. Us heu fet grans. Doncs ara imagineu-vos que els heu fallat, que heu canviat i tot ha canviat amb el canvi. Quan heu imaginat tot això, imagineu que sabeu que sense ells vosaltres no seríeu ningú. Que els estimes tant que no parlar amb ells et fereix una petita part del cos. Quan els estimes tant que no pots deixar de preguntar per ells a tothom que els coneix, però a la vegada no pots contestar preguntes que et fan altres simplement perquè no en saps les respostes.

I quan imagineu això, procureu després posar-vos un Cor de Pedra, perquè sinó, notareu una buidor al pit, que no la voldreu sentir davant de ningú. I us instal·lareu un Cor de Pedra per equiparar el buit. EL fareu més gran i immòbil, i ja no tornareu a ser els mateixos d'abans sense ells al vostre costat.

És molt complicat sentir-ho quan això no et passa o no t'està succeint en aquest moment.

~NeaL...

Des d'un altre punt de vista.

Sembla ser que la vida ens ha fet això.

El problema és que no ha estat la vida qui ens ha distanciat, si no unes forces obscures que no ens són conegudes. 

Jo només intentava tenir algú a qui explicar-li la meva vida, els meus problemes, i tot lo meu, en general, però veig que això no és cosa meva, sinó cosa de dos, i encara no he trobat "el 2" per a la equació plantejada. I no sé si és culpa meva, o simplement que "el 2" no es vol presentar davant meu.

La ccosa està en que no veig pur e¡interes a la meva vida, que no dic que sigui emocionant, però estem parlant d'unes emocionts diferents a les que vas explicant per aquí i per allà. Aquestes emocions només s'expliquen al "2" de l'equació, però jo no tinc un "2", ni tampoc un "3" "4" o "5", simplement em tinc a mi i els meus blocs de fulls d'Oxford, cada dia més buits, i cada dia més destrossats. Tot i així no me'n penedeixo.

Almenys no per mi. Sé que puc ser diferent als demès, i també sé que si vull destacar amb alguna cosa, només l'he d'agafar pels peus i aviat li pujaré al cap, però no sóc dels que pugen per l'esquena de quelcom per arrivar a superar-li el cap per a pujar més amunt. I a causa d'això, les meves oìnions s'han anat perdent pel camí. En tot. 

Les meves opinions semblen ser sempre negatives, però el fet es que són unes opinions tant raonades que ningú hi pot fer front. I l'altra està en que són tant raonades que ni jo sé expressar-les sense que facin mal, fereixin, o em tirin d'un pont per rescatar-me a la següent i tornar-m'hi a llençar. 

No és res de l'altre moón el voler passar desapercebut per a fer brillar els altres, és més, trobo que es generós de part meva que vulgui fer brillar abans els altres que jo, però això, arribarà un dia que canviarà. Quan jo vulgui brillar, i crec que el canvi està per veure'l. 

No veig altra manera que allunyar-me de la meva zona de confort que es això, i allunyar-me de tots un munt, tot i que no sé si cambiaria gaire la cosa, ja que, pel que es veu, personalment, més lluny no poden estar,..

I així hauré de seguir, volent destacar, volent pujar esquenes i superar caps, perquè sé que, si m'ho proposo una mica, només una mica, em podria menjar el món, però no vull agafar una indigestió amb tot el que el món comporta.

NeaL…

Corasses i xiclets.

No sé si al final sempre passa el mateix. No entenc perquè passa.

Perquè ens importa tant l'interior de les persones, si al final no és lo de dins el que es veu?

Si, al final és lo superfícial el que s'acaba valorant o deixant de banda, i l'interior acaba sent lo de més, allò que aporta a títol d'ombra, és a dir que si no n'hi ha un, hi falta l'altre, però l'ombra és ignorada, i a més, quan hi ha llum l'interior es molt valorat, però quan no n'hi ha, sembla com si l'ombra hagués desaparegut. L'unica diferència és que aqui l'ombra no desapareix mai, més voldríem alguns.

I el fet és que no es valora. Ja pots tenir diamants dins el cor, que si no entres, no entres. En serio ha degenerat tant la societat humana? Si no es pot tocar, no es pot tenir? Si no es pot veure, no li donem importància? Doncs a través de xats inútils no pots tocar ni veure l'altra persona, però amb això no serveixen les mateixes regles.

En aquests xats, la gent canvia. La gent es torna boja per explicar coses. La gent es torna adicta per parlar en qualsevol moment amb qualsevol persona del món. Dec ser dels pocs que se n'aparta.

Tot i així no n'hi ha prou. Mai n'hi ha prou. Perquè al final, ja sigui per xats inútils, no se't valorarà mai com si fossis real. Seràs la persona darrere la pantalla. La persona que, tingui l'interior que tingui, serà una ombra pels pensament del lector, que serà lliure de fer el que vulgui. I al final, l'únic que queda, son converses superficials, que no rasquen, ni de lluny, la corassa petita del cervell.

Sol

Hi ha nits, com la d'avui per a mi, que t'invaeix el sentiment d'estar sol.

És profund. Molt profund. La sensació que ningú et necessita en la seva vida, que saps que existeixes pels demès, que saps que et tenen en compte, que et valoren pel que ets o deixes de ser, però que no hi ha la necessitat de estar allà en aquells moments tant crucials en la vida d'una persona.

No, amics i amigues, no són aquests moments els que jo penso. Ni és aquest tipus de soledat al que em refereixo. Aquesta és la soledat amiga, aquella soledat quan només tens amics, i no hi han relacions profundes ni secrets compartits. Quan una relació és sincera però ho és perque no hi han mentides, tot i no havent'hi totes les verita   ts ni sent coneixedors d'aquells trossos de vida que no s'expliquen als que no passen d'amics.

M'estic referint al sentiment que t'envaix quan et sents sol. Quan la teva vida te l'has de construir sol. Sol perquè no tens una companya que et faci pensar àmpliament, pensar en un més enllà. I et sents sol i se't menja la soledat.

La sensació és massa forta. La primera reacció és la del retroaliment, o l'acció de que, en fer el primer pensament, el següent es nodreix d'ell per fer-lo més i millor. Comenses pensant inconscientment amb la possibilitat d'una vida com la que vols. Te la imagines i quan obres els ulls valores la situació.

La conclusió és que no es tant dolent. Però la veritat és que quan en treus una conclusió, la batalla no s'sacaba. Dins teu, un volcà lluita amb el mar per controlar el color de les llàgrimes que et surten. Per controlar el significat. Si són blaves, esperança, si són vermelles, ira i ràbia en tu mateix.

No es fàcil tenir la vida que un vol. I no es facil dormir que el cap el tens "ple de pardals".

SOL

La fina línia entre voluntats adquirides.

Si, finalment ja som a la meitat. 

Com alguns sabeu, sembla que estem com de viatge de negocis a frança. I dic de negocis perquè només fem que negocia la tornadam i es molt trist.

Tot i així us explicaré una mica la meva experiència de "stagière" a "la France".

Vaig arribar aquí sense saber quasibé res de francès, i ha estat una gran decepció adonar-me que encara sé el mateix i ja hi porto dues setmanes i mitja. Si, dues setmanes  i mitja, que ens haviem d'estar 4 setmanes només, doncs ara ja en són 5.

No m'agrada la idea de fer mala publicitat de sortir fora del país a fer les pràctiques, perquè realment és una experiència més, i sempre pot anar malament o bé, però això ho tries tu. Si, ho tries tu en funció del teu llenguatge, de la teva personalitat.

Tot i tenir una personalitat oberta, a vegades massa, bastant extrovertida en lo inhabitual i tancada en el que m'incunbeix a mi, no tinc problemes per a coneixer algu nou, ni parlar-hi, el que no faré és explicar-li els meus problemes, però...

Si. Tot i tenir aquesta personalitat, no sé Francès. I això vol dir que no he parlat amb pràcticament ningú. Soc una persona que a vegades semba callada, però no se'n pot estar. De fet, he parlat amb persones, la dependenta de l'estanc, la del carrefour, les de pastisseries, i la portuguesa de l'orange. Si. Aquí la majoria de gent és com nosaltres. Gent que s'ha quedat aquí després de venir-hi. Naltres no ho farem.

A més, amb el que incumbeix el meu treball, la feina que tinc que fer, aquí és molt diferent d'allà. Diria que és a àmbit general, no només on estic.

Vaig arribar el primer dia, i la de la meva vora em va explicar el que es feia a tot arreu, com una mica d'història sobre una empresa que el que fa no et motiva gens, un dia llarg.

Però el millor va venir després. Em van proporcionar un correu i el vaig obrir i tatatatxan!

Allà hi posava el que havia de fer, en Francès, està clar, però llegir-lo és fàcil.

I ja està. Des de llavors fins ahir, que vaig portar el que tenia fet, era com una ombra ocupant una cadira. Ningú em va preguntar que tal anava, i si m'ho preguntaven tampoc sabia com contestar. Es com la hòstia.

I avui per fi em passat la meitat, amb el qual només ens queda la meitat, una igual que la primera, que se'm farà segurament, més eterna...

Ganes de tornar, això és el resum. Algo que no m'esperava. Però a tothom qui en tingui l'ocasió, que ho faci, que surti. mai se sap amb què, qui o quan t'hi pots trobar.

Nil Bentoldrà.

Moments de dubtes i dubtes.

Aquest precís moment en que t'estires al llit. El cap rep més sang de lo normal i tu comences a notar el bombeig de la sang dins les orelles, que automàticament tapes amb els auriculars, música de Ludovico Einaudi, esperant, d'aquesta manera, tallar el bombeig de la sang cap amunt i dirigir-la cap als peu, gèlids sota el nòrdic.

Però no. Hi ha quelcom, sense saber que és, que et fa tremolar. Tremolar de nerviosisme no entès que et preocupa, i et fa retroalimentar-lo.

Però millor això que res. Et fa sentir viu i tenir por d'allò que no tens però saps que segur que en un futur t'arribarà. I realment et fa sentir malament i bé al mateix temps.

Gran part del problema és no saber com sentir-te en aquest moment precís d'anar a dormir. No vols entrar al llit però a fora hi fa fred. Per això estàs dins. No per cap altre motiu.

De fet, ja deixes la persiana entreoberta, per que quan et despertis puguis veure el que pots veure per la finestra, valorar-ho i decidir afrontar el dia amb una mica més d'optimisme del que té n'has anat a dormir.

I el tema triat pel meu cervell per a aquest moment de trànsit entre la vida i la somnolència, per mi entesa com una mort no eterna, es el dubte més gran que podia sortir a la ruleta en un dia com avui: Com és el què faig? Com ho faig? I la gran pregunta, em valoro el suficient per poder dir que la meva vida comença?

Si. Cagat estic.

M'adono que posseeixo un do genial. Tot el que faig, m'entusiasma. I, si no, busco la història perfecta per crear un prototip, buscar la mínima excusa, per fer-me creure que ho fa. Així que tot el que faig m'acaba entusiasmant. Això no ho pot fer qualsevol. I per això dubto.

Tot el que faig m'entusiasma, o simplement m'entusiasmo amb tot el que faig perquè no em preocupo prou pel que jo sóc?

Recordo el dia que vaig veure el speech de la noia aquella que tenia aquell problema i que de ben segur que tots i cadascú de nosaltres ha vist en algun lloc. Era la tarda, fa avui 2 setmanes i 3 dies, i en el moment en que vaig sentir la pregunta What defines You? no vaig poder evitar preguntar-m'ho una i una altra vegada. I encara estic en aquest bucle de tortura professional. Intentant definir-me, intentant trobar allò que realment em defineix, i ja començo a pensar que no hi ha res. De fet, estic arribant a la conclusió que no sóc definible, no puc aplicar-me una definició, perquè no em preocupa lo suficient per mi com per a definir-me i poder-ho fer sense dubtar.

Perquè aquí està l'altra. Quan et defineixes, quan defineixes qui ets, no pots dubtar ni un segon. Jo ho he dubtat durant dues setmanes i 3 dies. Així que jo no em puc definir.

Pensava que estava trobant el meu lloc al món, però aquest lloc està lluny de mi, perquè em té por. Em tem. No vol que hi arribi, o almenys no encara.

Continuarem discutint, el meu cervellet i jo, que ens defineix. Cada nit fins que puguem dir-ho i no dubtar-ho.

Tot i així, no puc evitar mirar-m'ho amb una mica d'optimisme (de fet si que puc fer-ho, però més em val que no ho faci), i si el meu lloc encara no se m'ha presentat, m'agrada pensar que aspira a alguna cosa millor de la que tinc ara. I m'agradaria saber quina és.

*canviant la música a sorolls ambientals: mar, bosc, soroll del vent entre muntanyes*

Els badalls, quan portes ja massa estona estirat al llit i privant el cervell d'extrapolar sobre la vida pròpia, ja t'arriben als ulls.

#bonanitmon #pensarsenseanarenlloc #correrinomouret #jebesoindedormir

~NeaL...

A l'inici.

D'una nova setmana.

Una setmana igual que totes les altres, però que realment no esperes que ho sigui.

Esperes una diferència. Una clara diferència en tot.

Detalls, alguna cosa més gran. Més sobtada.

D'un nou dia. Un dia ple de nova esperança. Canviant. Aplicant-me a la vida pràctica, à la del dia a dia, i no només a la gran dedicació que guardo a pensar. És poden tenir totes, totes les dedicacions del món, ja que el que ocupa temps es al que menys temps dediquem.

D'un nou projecte del jo interpersonal. D'una nova gestió del jo mental, psicològic, físic i actual.

Que sigui un inici per a tothom.

~NeaL...

Un dia entre molts

Suposo que el simple fet de no tenir res a fer i haver deixat marxar la son en el moment que em trucava a la porta fa que ara mateix estigui desfogant el meu cervell i obrint les finestres de la petita habitació instal·lada dins el meu cervell i ocupada per una petita brisa matinera de demà.

Sense sentit. Ara mateix és com em sento. Realment em pregunto tot el seguit de preguntes recíproques que existeixen en aquest món i en el veí, i ni així aconsegueixo trobar-me les respostes.

Tot perquè m'he hagut de posar al mig d'una discussió d'aquelles de "corre que s'acaba el món" amb un consell no autoaplicat.

La reciprocitat. Aquelles preguntes up per por no ens preguntem, i altres cops perquè no ens en recordem.

I ara donar-se compte que el consell donat hauria d'haver estat el contrari, gaudeix del present i deixa't estar.

Sense sentit. I no tenir ni un motiu pel qual sentir-me bé o malament, i tot perquè em pregunto massa preguntes incomprensibles amb l'únic propòsit de fer-me sentir malament. Massoca. M'agradaria saber si realment existeixo.

Deixem-ho. Millor seguir endavant.

~NeaL...

Cap d'any 2013

Escrit el 1/1/2014

Quin any Déu meu.  Hi ha passat de tot a tot arreu. 

I jo en canvi continuo igual que ara fa just i exactament un any. Res a canviat i tot ha fet un gir de 180 graus.

El que realment em complau és haver celebrat el traspàs amb la gent que més m'importa i haver organitzat una festa amb el grup Oliana Jove, de la meva edat sense acabar a hòsties.

Tot i així m'espera un altre any igual que l'anterior, gaudint cada moment per separat i just en el moment que passi,  sigui per bo i per a malament.

Un Nadal el que estic passant que molts si es posessin a la meva pell ni entendrien. Com sempre gaudint en grup i pensant poc en l'individu petit i amorf que sóc, però m'agradarà viure aixi fins que me'n cansi. 

Ja espero que comenci la rutina aquest any per a fer-la pedaços i canviar-la fins al punt que a mi em pugui agradar.

Bon nadal,  bon any nou i sobretot molt bons moments per a gaudir de cada segon i que no s'acabi mai.

~Neal...

Un Nadal molt especial.

És curiós com passa el temps. Però m'agrada veure'l passar.

Aquest Nadal ja vaig ser advertit de que seria diferent. La primera sorpresa, poder fer de monitor en un casal de nens, al qual demà a les 8.30h ja he d'estar. Però això no em priva d'escriure una mica.

Els 7 dies, dels quals de moment només n'han passat 2, els disfrutaré al màxim. Ho noto.

A part va i gravem el vídeo a mode de felicitació amb BATOKATÚ i m'ho passo d'allò més bé.

Acte seguit ve el caga tió, el dia de Nadal, on no passa desapercebut el regal embolicat en paper platejat d'aquella persona tant important per a tu, i St. Esteve, de moment.

Però encara ens queda el millor, amics i amigues. Encara queda el BaSopaTú (el sopar del grup), els dies restants de casal, l'entrega de cartes i la cursa dels nassos, l'organització de les dues festes que l'associació Oliana Jove prepara aquest any, una de les quals cel•lebra per cap d'any; el sopar amb la colla i de gala, la cavalgada de reis, el dia dels reis, i vés a saber que més ens amaga el destí...

Així que, un brindis per un Nadal estressant, divertit, diferent i que de ben segur que mai oblidaràs!
http://vimeo.com/82625225

~NeaL...

Tot ens governa.

Deixant de banda la política, que res bo se'n pot dir ara mateix, em disposo a parlar sobre números.

Els que em coneixen ja ho saben, però jo sóc una persona que busca perquès, en emparrar-me en temes comuns cuotidians, ara també estic aficionat a la política, bons comentaris sobre el que faig, és a dir, m'encanta saber el perquè de les coses, o com ens afecten les coses, i que al compartir-lo no em tractin de boig, que ja és d'agraïr.

Doncs bé. Els nombres. És curiós com de presents estan a les nostres vides quotidianes. Ens despertem a una hora. Una hora ja és el primer nombre que sabem dia a dia. De fet, les hores és el que ens governa a nosaltres. I simplement són uns nombres que, si algú abans quetots nosaltres no els hagués dit, i no hagués tingut aquesta obsessió de quantificar-ho tot dins alguna cosa totalment racional i lògica (per a ell i posteriorment, nosaltres), no sabriem, o tindríem una altra manera per a dir els moments del dia.

Llavors, després de llevar-nos, esmorzem, aquell qui ho fa, i si no ens prenem UN cafè (aquell qui ho fa, també). És curiós com el llenguatje ha decidit fer d'un nombre l'adjectiu quantificatiu indefinit. "UN". Aquest detall tampoc és molt important, i no tinc ganes d'entrar en discussions amb filòlegs que puguin arribar a llegir això.

Sortim de casa, i anem a treballar qui treballa, a estudiar qui estudia, i qui no fa res, no fa res.

Fagis el que fagis, els nombresinvaeixen el teu cervell. però el més curiós és de a manera que ho fan. Normalment, la part més rellevant d'una feina solen ser els nombres. Perquè? Realment són tant importants. Doncs si. Els nombres tenen un seguit de propietats aplicables a tot allò que fem.

 A part d'això, m'agradaria parlar d'uns altres nombres. Els diners. Que al cap i a la fi són nombres capaços d'abarcar lo físic, en format moneda, i lo virtual, en format BANC.

En primer lloc, dir que "BANCS, baixeu a la terra. No vengueu més d'allò que no pugueu vendre, ja heu fet prou mal a aquesta societat".

Però el fet més impactant és que els diners fan matar. Sigui per bo, per dolent, per tenir-ne, per no tenir-ne. En la societat capitalista en la que estem arribant, un capitalisme social i radical, ja estem arribant a posar valor econòmic a la vida. Arribarem al punt en que ens embargarem a nosaltres, a la nostra vida. Ens demanaran la vida per resoldre l'economia! Però que me estais contando! Nos hemos vuelto locos o qué! Realment podem donar valor a tot? Plantegeu-s'ho un moment. Donant valor econòmic a una cosa, l'únic que fas és que es pugui jugar amb ella, comprar i vendre.

Prous problemes tenim com per anar "por ahi" valguent diners.

Els altres nombres que em fascinent de veritat són els nombres irracionals i complexos. Els primers perquè tot allò magnífic els porta incorporats. Partint de la closca del cargol, les piràmides, els atoms i l'ésser humà, entre moltes altres coses. I els altres pel seu propi convergiment. Qui collons pot entendre que existeix un nombre existent per a calcular espais inexistents per a fer-los existir davant de la ment humana, però no dels seus ulls? És com collir pomes de la llum del sol. No se puede, queridos...

Però bé. El fet és que, tots els nombres menys els ultims, estan fets per simplificar-nos, segons diuen els matemàtics, la vida. Qui s'imagina anant a comprar les patates amb faltes d'ortografia, o despertar-nos a l'hora que el sol pua però no puja fins dalt. Seria realment tant complex?

~NeaL...

Pensar Massa. Notícies.

Ja sé que sempre escric sobre un tema concret, que sempre bloguejo de la mateixa manera, però un servidor intenta actualitzar-se, i ara, interessat per la informació, he decidit crear aquesta entrada.

Ja comença a ser tard, almenys a casa meva i per mi, però el fet de llegir notícies a altes hores de la nit, fa que t'assabentis de coses. Aquestes coses m'han fet pensar sobre un futur, un futur diferent, m'han fet imaginar un futur completament extrany.

Bé, el primer fet és l'anar en contra de les lleis per afavorir els ciutadans normals. Normals, avui en dia ja s'entén que són aquells que no cobren pràcticament 1000€/mes i no reben res d'ajuda per part d'organismes públics, i tothom és conscient del que costa rebre ajudes d'un organisme pivat.

Dit això, s'ha iniciat un moviment completament nou, anar en contra de la llei, prenent mesures de la mateixa llei, per afavorir un col·lectiu. En aquest cas, l'alcalde d'Alameda, afavorint a un col·lectiu d'estudiants de la seva localitat.

L'Alcalde ha destinat 20.000€ a proporcionar ajudes als estudiants universitaris del seu poble. Doncs bé, aquet alcalde va determinar i nomenar el seu poble com a lliure de Wert. L'alcalde, Juan Lorenzo Pineda, ha ofert els diners per a proporcionar ajudes a cinc estudiants de la seva localitat. Per sort, i des del meu punt de vista, no eren estudiants avariciosos, cosa que falta en aquest món, i només tres dels cinc han sol·licitat l'ajuda, que Lorenzo els ha donat molt amablement.

Aquest Alcalde es mereix un reconeixement, però val a dir que ho ha pogut fer perquè aquests vint mil euros no se'ls va gastar l'any anterior.

Sincerament, crec que aquest moviment continuarà dins el territori català, perquè una llei mal imposada no deixa de ser una mala llei, i el sentit comú ens diu a tots que les males lleis no s'han de seguir ni secundar. Òbviament, i com he dit altres vegades, hi ha una crisi de sentit comú.

L'altre fet que m'ha impactat és que metges de l'hospital de Bellvitge s'han ofert a operar malalts de càncer fora del seu horari laboral gratuïtament.

Aquest fet conté la essència catalana de començar coses noves. Els metges són persones, i normalment solen ser persones que surten per sobre de lo normal, entenent normal de la mateixa manera que abans. Doncs si, aquestes persones, malgrat estar per sobre de lo normal, i poder seguir vivint sense oferir-se per a un treball complicat, ho han fet. TATATATXAN.

Cal dir, també, que el seu objectiu no és salvar trenta mil vides, sinó reduir les llistes d'espera per aquells que porten mesos, fins i tot anys, esperant per a una operació.

Molta gent entendra això com a un miracle, però aquestes dues notícies, com moltes d'altres que comencen a veure la llum, no crec que siguin miracles. Si més no, no són simples miracles. Són la recuperació del sentit comú:

L'Alcalde, un representant de l'administració inexistent a efectes pràctics que tenim, vol complir les funcions de l'administració sense gastar més del permès. No genera despesa i millora la vida d'algú.

Els metges, representats d'aquest sistema que internacionalment ens és reconegut i ens l'estem deixant perdre, decideixen fer el que a ells els sembla correcte, a utilitzar els seus coneixement per alguna cosa que no sigui cobrar un sou. Aquests però generen despeses, com ara en materials fàrmacs i costos bàsics en l'hospital, però en milloren el rendiment, ja que si redueixen llistes d'espera, tots els malalts de càncer podrien tornar a tenir una atenció sanitària de qualitat. Per tant, Generen despesa, eficàcia i milloren la vida de tantes persones com poden.


Ara només falta extrapolar-ho a altres àmbits, començant per la roda infinita que existeix. Primer a les edats mitjanes, treballadors i aturats, per millorar la seva vida, sense generar despesa PÚBLICA, que per algo hi ha les empreses a part de guanyar dinerons, i després... Si senyors i senyores, després JA ESTÀ, sol, solet, es començaria a activar la cosa.

Tot i sent un petit coneixedor dels deutes fiscals, no em considero culpable d'aquests, doncs no sóc polític, però ells tenen la crisi en el sentit comú. Bé, de fet, ells tenen la pitjor crisi, però segueixen econòmicament bé. A partir d'ara, considerarem el món, Espanya, com a un món injust, almenys, per als catalans, que són els únics que tenen bones idees i no són polítics, els qui les tenen, que tampoc els defenso.

Bé, dit això, que tenia ganes de desfogar-me, decidiré a intentar dormir, que cada dia em costa més, i ho dic seriosament, quan em poso a pensar en el que m'envolta, però sobretot, el que m'espera.

~NeaL...

Rucs i més rucs.

Som persones. Humanes. Descendents d'una biologia complicada entre mamífers que menyspreem.

Animals. Els considerem animals. Quan en relaitat són molt millors que això. Són éssers que no tenen desenvolupada, al mateix nivell, la racionalitat. La seva capacitat de pensar a la nostra manera. Perquè pensen. I segurament, molt més que nosaltres.

Tenen millors sentits. Però prescindeixen d'un que a ulls humans és l'únic existent: el sentit comú.

Com podem anomenar-nos diferents, superiors, la punta de la piràmide en quant a devoradors, i això ens fa sentir orgullosos, i a més, avui en dia, quan hi ha una crisi global de sentit comú.

Bé, de fet el sentit comú, ben comú és. Quan no n'hi ha, no n'hi ha, i llavors queden dos bàndols, els que tenen sentit comú per a regalar, i els que creuen que el tenen.

Segurament, i parats a pensar, jo sóc dels segons. Però no en tinc una completa seguretat, així que millor em considero dels segons, que ser dels primers és una càrrega molt pesada.

Animals. Ells saben molt més que nosaltres, veuen molt més que nosaltres, sovint tenen molt més del que necessiten, i ens sentim superiors a ells! Som una mica incrèduls, veritat?

Segons diuen, i avui mhan dit, i he buscat i ho he confirmat, els animal poden veure les energies, a les que anomeno aures de les persones. Doncs bé, això és realment cert. Però el problema bé quan un ho extrapola a la realitat, a un mateix, i et preguntes quina energia desprens.

Doncs bé, no ho tinc clar. Alguna cosa dec fer malament. Nosaltres, els humans no hem perdut les capacitats irracionals, com ara el batec del cor, l'entrada d'aire als pulmons, el procés fisiològic conegut com "oxigenació del cos", les necessitats bàsiques. I si aquestes resideixen al nostre subconscient, i no sabem relament si les programa el cos, o ja venen programades des dels primers peixets existens, segons la teoria de l'evolució, no ens centrem mai a controlar-les.

Total, si van soles....

Humans. I en sentim superiors quan realment no sabem qui som. O ens sentim orgullosos per ser l'únic animal capaç de matar-los tots gràcies a que tenim raó. Una raó en crisi. Poc sentit comú.

 I llavors et preguntes si realment fa falta la raó, si existeix la racionalitat, si ens l'hem inventat per poder posar-nos dalt de la piràmide, si som capaços de sentir el que ells senten.

Per ells, al cap i a la fi, només som o els que els matem, o els que els fem la vida fàcil i millor. Que rucots podem arribar a ser. Ni els rucs son tant rucs.

~NeaL...

Per a tot allò que envolta un dibuix....

Per a un dibuix, rallar-se no té perquè ser dolent. Pot fer-lo bonic, sempre depén per això del que no és un dibuix, i aquest món vol assemblar-se un còmic.

L'únic que no tindrem mai seran vinyetes envoltant-nos les parets de la nostra ànima. Ni bombolles d'aire que il·lustren el que un pensa. No. La vida en sí mai serà tant cutre o fàcil.

~NeaL...

Massa poc!!

Saps que canviarà pròximament. Tota la teva vida donarà un salt de noséquants graus i serà un canvi que t'agafarà per sorpresa tot i conèixer-lo. No tens res decidit. Però continuaràs estan sol.

Saps que alguna cosa n'has de fer de la teva vida, i acabar-la no està a la llista. Tampoc ho vols. 

De fet no saps si hi serà del cert, però el teu subconscient ja t'ha dit que si. Quelcom més segur que un subconscient despert encara no ha estat trobat. Segurament sigui per no tornar a estar en la mateixa situació, un fet irònic i sarcàstic al mateix temps.

Massa pensaments, fets, il·lusions per començar, somnis per llançar, i emocions per a no sentir. Masses coses per a tant poca persona.

~NeaL...

Crec que ningú em coneix la meitat del que jo em podria conèixer. Realment, és més fàcil no entendre'm.

Anar tirant sense saber des d'on parteixes.

Vols escriure, i escrius.

Quelcom que et relaxa. Deixar anar tots els nervis, pors, odis i rencors sobre un teclat mal organitzat i en desordre.

Agafes un cacolat, típic instrument de relaxació, els auriculars dins les orelles i la música no et deixa sentir res més que no digui ella. Però ella se't revela sovint.

Et fa pensar i passa a ser un diàleg entre la música i el teu interior. L'exterior, aquí, no hi pinta res.

Continues escrivint sense donar rellevància a allò que escrius, tot el que no et deixa tancar els ulls per molt tard que sigui o per molt que t'ho demani el cos.

Tens un cúmul de nerviosisme dins el cos i deixes de enviar impulsos a les teves cames. Et sents atrapat i et preocupes més del que hauries, i això només fa créixer el nerviosisme. Sort en tens del cacolat, que et va revifant a cada glop, i et fa estar més pendent del teclat que de la discussió que encara es manté dins el teu cap.

Res importa. Res del que som importa, si no som per a ningú. Per tant, encara em queda per importar, i molt. Allò que creix dns teu és força. La força més forta però inexistent. La força de voluntat. Per seguir endavant, quelcom que els humans fem des que existim. "Anar tirant".

Però amb això no n'hi ha prou. Sempre hi ha algú que posa els punts sobre les "i's". Però aquests ja són massa vistos. Necessitem gent que posi punts allà on vegi que hi falten punts. Que inventi i improvitzi al mateix temps que ajuda a "anar tirant". I poca en queda.

El teu cap està a punt d'estallar, i els nervis tornen a augmentar. Una mica de cacolat. Tens en compte el tabac que reposa a la vora de les teves mans, però creus que no n'hi ha per tant. No n'hi ha per ell. Ara només importes tu.

Trobes a faltar. T'adones que has anat canviant al llarg del temps. Et vas tornant una roca difícil de descobrir, de parlar, de créixer. Tot i així, el que guardes és la capacitat de pensar. Ja no sents. O almenys no coneixes el que sents. Vols despistar-te, tornar a ser petit, i viure un altre cop, però les possibilitats s'estan acabant. I també ho tens en compte.

Ignores, abandones i oblides. Però només de tu depen l'escoltar-te, el trobar-te i recordar-te. Vols que te n'ensenyi algú, però ja no queden persones que posin punts sobre jotes ni emes, tan sols perquè no en porten. Esclaus. Esclaus del pensament. Esclaus de la rutina, esclaus del canvi, esclaus de les corrents. Esclaus.

Finalment, atures la música. El diàleg s'acaba i passa a ser un monòleg. Un monòleg on tu no intervens. Per què intervenir? MONÒLEG. Un sol. I sol ser el subconscient fent la guitza a tot el que t'envolta.

Vols canviar, però quan saps qui ets, canvies radicalment, i alguna cosa et busca, et troba i tu no saps que és. Marxes, t'oblides, t'enyores, et trobes, t'estimes, et parles, marxes. I tanques el cercle.

Rutines. Monòlegs rutinaris. Persones rutinàries. I pocs dons. I tu continues sense obtenir un guany en l'únic joc al que no t'agrada jugar. Que hi farem. Destrossat psicològicament. Retrobat en un univers paral·lel. Oblidat allà. Nervis a flor de pell.

~NeaL....

http://youtu.be/IcrbM1l_BoI

3 campanes a llum de lluna

Ja disposat a dormir, se m'acut posar alguna cosa aquí, per a sentir-me jo millor, per a ser diferent i marcar la diferència entre un dia vulgar i corrent i un dia igual de vulgar i de corrent que els altres.

De fet, no hi ha un tema, ni res encobert, però tres hores sense poder dormir donen molt en què pensar.

És estrany, la vida és estranya. De cop, se't t'obren noves portes, et pugen els amins uns desconeguts, i passes a conèixer perones que desconeixies. Et retrobes amb altres, comparteixes poques paraules, i l'única cosa en comú, una foto per a totes. Igual és que m'he de deixar barba, o quelcom semblant.

Tens solucions a la majoria dels problemes, unes sollucions no aptes per al món humà. Fart, però, de tota aquesta "mandanga" i toneteria. Un dia resols problemes, i un altres dia te'n crees tot sol, per tenir un passatemps entretingut.

Tot i això estàs cansat. Cansat d'eperar respostes. I altres esperen solucions, que sinó se les servim en plata, no es molestaran ni a buscar-les. Per això és pel que es van inventar tot aquest nou món de la tecnologia, un món que des que va arribar només ha fet que mal.

Aquest món té abduit a milions de persones, submergides en un ampli espai-temps invisible per l'esser humà. Si, si. Espai-temps, ocupen poc espai, pot ser, però et fan malgastar el temps com els mosquits xupen la sang. La tecnologia, xucla tota la substància de dins del nostre cervell, sempre i quan, més aviat sempre, que s'usi de mala manera.

Expressar-se, conversar, compartir... I moltes coses més han substituït a tot el tradicional per mitjà de la tecnologia. Trobar-se. Ara, realment, quasi no fa falta, aviat els mòbils faran cafès, així que, vagin pensant en cambiar d'ofici, cambrers...

I ja entran a cops dins el món dels somnis, caure't 3 vegades d'un Empire Estates mental sense arribar mai al sòl, i amb tecnologia tocada pels meus dits, cambio la música pel silenci absolut, trencat per camions que ja comencen el dia, sent de nit. i cambio la tecnologia per la lluna, les estrelles i la foscor; els elements més importants de tota nit major d'edat. Nits diürnes, plàcids "tic-tacs" rellotgers i campanes redoblants cada quart d'hora, Bona nit.

~NeaL...